Today, I walked past.
I walked past the homeless person.
I walked past the peaceful protest.
I pushed my trolley in front of me,
and walked past.
I felt all of the bad stuff piling up in my stomach,
just all of it.
The anger, the fear, the shame, the self hatred.
I had tears in my eyes and a big punch in my guts
but I still walked past.
While I was walking past, something happened.
I put one feet in front of me after another
-I was walking past,
I was feeling bad about myself walking past-
I did tentatively lift my gaze.
And I saw her blue eyes and her smile.
I didn't see her, just her flashing blue eyes and her smile.
I recognised them. I saw it:
The green light to take care of myself first.
I blinked, and it was all gone
like a weight had been lifted.
She was gone, too. She had walked past.

Hogares y casas

Quizá mi hogar sean solamente las palabras.
Perderme por las calles. Las calles de donde sea.
Llorar en los trenes. En cualquier tren. En cualquier idioma.
Llenar los días de caricias tiernas
las tardes de libros y bañeras hirviendo
y las noches de mantas pesadas de penumbra.
Quizá mi hogar sean solamente los libros
en los que escapo
y las palabras en que busco refugio,
y no haya ningún conjunto de paredes que pueda definirlo
porque no es un hogar tangible.
Quizá mi hogar no esté en un país,
sino más bien en un color.
Puede que en el tono verde de la hierba cuando llueve,
quizá en la lluvia que reemplaza la lluvia,
o en el azul del mar, o en el espectáculo del crepúsculo.
No se puede volver a un hogar que nunca se tuvo del todo.
Quizá pueda una aprender a habitar su propio cuerpo,
para variar,
sin salar las heridas cada vez que algo se tuerce,
quizá pueda una aprender a convivir ensigo misma
en lugar de tratar de escapar de sus propias entrañas,
y quizá
puede ser
exista la posibilidad
de que la palabra hogar signifique entonces alguna cosa
y una casa sea simplemente una casa.

Que jo t'estimo és un fet de la vida. Jo t'estimo de la mateixa manera que el Sol surt i es pon cada dia, sense esforç, sense esperar res a canvi. T'estimo de la mateixa manera que els núvols plouen la pluja, de vegades de mica en mica, i d'altres de manera torrencial. Sempre està plovent en alguna cantonada del planeta. Així estimo. T'estimo exactament igual que respiro. Sense pensar-m'ho. Sense voler. Inqüestionablement. De vegades me'n faig conscient i segueixo aquest batec, preguntant-me com és que encara és aquí i no s'ha apagat. És una mena de força vital independent. Intento per totes les vies que no hi sigui, ofegar-lo, però -vés- jo t'estimo com respiro. I podem controlar la respiració, és cert, però tard o d'hora tornem a agafar un glop d'aire que ens retorni a la vida, com un instinct de supervivència que actua amb la nostra voluntat o de vegades sense ella. El meu amor per tu funciona ben bé d'aquesta manera. Crec que sempre hi serà i que sempre hi podré retornar si perdo massa el nord. Com la respiració.
Potser amor no és la paraula que estic buscant. N'hi ha tantes! Potser la paraula és magnetisme. Com un iman que m'atrau de manera absolutament irressistible i em destrossa les prioritats, o millor dit, les endreça com cal. I de tota manera, com m'hi hauria de resistir? Qui ho voldria fer, això? És igual. És una força gravitatòria que m'atrau sense remei. I m'hi perdo, en aquesta força. Sense mapa.
M'hi ensopego una vegada darrera de l'altra. M'hi faig un embolic. M'espanta i m'atrau. M'aterroritza. Em fa petita i em fa gran alhora.
Han passat tants anys i reconeixeria la olor de la teva pell en qualsevol cantonada de la galàxia. (No la sé explicar, la olor, això m'ho guardo per mi.) És un amor terrible. Perquè potser podré estimar altres persones, i serà un amor real, tangible, apassionat, lent i ràpid tot alhora. Podré estimar altres i també d'altres maneres, però saps? Fins que em mori mai no deixaré de respirar. I no passa res. Com ja deia, que jo t'estimo és un fet de la vida. És tan maco que algú t'estimi d'aquesta manera. És un amor que és, sense necessitat de qualificatius o explicacions: és i prou.