-¿Ese de quien enseñas?
-…Un escritor francés. Un auténtico frustrado. Nunca tuvo un trabajo, sus amores fueron un desastre, gay… Estuvo veinte años escribiendo un libro que ya casi nadie lee; pero quizás sea el mejor escritor desde Shakespeare. En fin… él… llegó al final de su vida, echó la vista atrás y decidió que todos esos años en los que sufrió fueron los mejores de su vida porque le moldearon. ¿Los años de felicidad?: Perdidos… No aprendió nada.
(Pequeña Miss Sunshine)
Avui algú m'ha preguntat si, tornant enrere, si es pogués fer, canviaria alguna cosa del meu passat.
No rotund.
Acceptar-se un mateix és acceptar també qui érem en el passat i qui serem en el futur. És un dels majors actes de confiança i respecte que conec. Respectar una decisió passada, tot i saber que no va ser la més correcta, vol dir respectar i valorar els arguments que ens hi van portar, vol dir respectar-nos i admetre quelcom tan obvi que ho oblidem: que som qui som per qui érem, per qui vam ser. I ser conscients d'això ens ha de portar a un major respecte i confiança en nosaltres mateixos, per estimar qui som, que és, d'altrabanda, un acte de solidaritat amb la persona que serem en el futur -a qualsevol termini-. Una bona retroalimentació, doncs.
A més, tendim a voler encaixar-ho tot en dos únics extrems. I, bo i em reconec bastant propensa a aquesta mena d'extremismes (o blanc o negre, o tot o res), entenc que la vida sovint és més una escala de grissos, i en aquest cas ho és:
No es tracta de pensar que els fets i els actes són, per se, bons o dolents. Al final, és el nostre posicionament que fa que ens ho semblin i així els jutgem i cataloguem. Sense entrar en el terreny de la moralitat: de qualsevol acte, fet o esdeveniment se'n deriven conseqüències. I en tant que aquestes conseqüències poden ser viscudes de tantes maneres com persones trepitgem el món, ens trobem davant una gran escala de grissos, que van des de la interpretació més optimista a la més fatalista.
No sé si és cert allò que es diu dels vidres i els colors. Però per mi és innegable que és d'aquelles estavellades més fortes que he après les lliçons més importants. No, encara millor: és de tot aquest patiment, de totes les reflexions, de restar a la vora de l'abisme i al fons del pou, de totes les paraules i les experiències que s'han derivat d'allò catalogat com a "dolent", que he après. I això converteix les conseqüències en positives. Les matemàtiques de la vida tenen aquestes coses.
Una de les lliçons més importants que he après de tot això és el fet d'admetre els errors. Quan me n'adono que he comès un error, potser fruit d'una decisió equivocada, em recordo a mi mateixa que he de començar per ser-me sincera. Intento recordar què em va portar a actuar així i per què no ho vaig fer d'alguna altra manera; aquest senzill exercici d'assertivitat intrapersonal m'ha suposat anys, perquè sóc bastant orgullosa, i està molt bé però no és suficient. Cal pensar què podem fer per solucionar-ho, si és que s'hi pot fer alguna cosa. Aquest últim pas és el més difícil i el més llarg, però també és el que dóna més i millors fruits a qualsevol termini.
Moltes vegades he de tornar enrere i recordar-me a mi mateixa totes aquestes línies. Però ho anem aconseguint i això és un pas endavant!
0 comentarios:
Publicar un comentario