Microrrelat

Tres tristos trets

-Ella i el seu aroma salvatge, de vegetació ferèstega, d’onades de l’oceà i de suor poc pueril que accentuava l’olor ferma de sa pell rostida pel Sol del migdia.

I ella i son perfum innocent de llimona, dolceta i tendra, quasi bé arrencada del pit de la mare, tan verge i tan blanca com la neu també verge. Ella i sa veueta ensucrada, potser una mica melosa, que entonava cants a la perfecció i la mar, tot amb veu d’infant.

Ella que no havia cantat en sa vida però en canvi era especialista en gorgotejar versos que al principi volien ser d’amor i terminaven sent l’expressió més fera dels instints humans ...o animals, del culte al sexe i al plaer de les pràctiques més ocultes.

Ella i sa llimona, i sa neu i sa ensucrada veu amb sons dolços cants.
Ella i la vegetació, i la mar, i la suor de qui sap què és exactament el que vol.

Una, amenaçant; l’altra, tremolosa.

I jo, amb tants pardals com tenia al cap en aquell moment, que si algú m’hagues empenyat niu cap baix potser hauria volat i tot. Jo, deia, al mig. I com havia d’escollir, monsenyor? Si són ses filles el dia i la nit, amb tots els encants que això comporta!

Per què les he mort, diu vostè? Tanqui, tanqui els ulls, imagini si us plau aquesta escena. No li sembla deliciosa ? Una sobre l’altra, com el yin yang, ...bang, bang! i ara ja són meves, més meves del que ho haríen sigut mai. I ara són més meves que seves, no creu?

-Vagi-se’n a l’infern!

-D’allà vinc, monsenyor, i allà me’n torno, que allà m’esperen les dos, ben joioses. Acompanyi’m a la porta, si no li fa res.

Posts relacionados