Somnis, paraules dins un no-res, reflexiona.
Sent que hi ha una força interior, o potser col•lectiva, que l’omple. S’apropa al piano, ben afinat, i pitja una tecla. El so travessa l’espai, vibrant, net i cristal•lí. S’ha quedat sola a casa, els pares han anat a un sopar d’empresa o alguna cosa semblant, a ella li és igual. Un sol de cristall travessa l’ampla cambra de banda a banda i fora, la llum brilla per la seva absència. Ja s’ha fet fosc, tot i que els dies comencen a allargar-se. Troba a faltar la tardor i el so de les fulles sota les sabates esportives d’ultima generació: Crec, crec, crec… El so és igual de peculiar sota totes les sabates, pensa ella. Cada cosa té el seu soroll, la seva música... Tots som música, sons oblidats i sons recordats, tots recordem sons, els interioritzem... Qui no recorda o sent el record de quan li cantaven al bressol? Hi ha cançons que es guarden per sempre.
Hi pensa molt. No, en les fulles que fan crec, no; en això, només sovint. Però pensa en el so. En la música. Creu que és aquesta la vibració que fa que tot es possi en marxa. Quan era petitoneta, aprengué a cantar abans que a parlar; per què? No ho sabria dir pas mai. Va triar la música i no la paraula. La música és sincera, la paraula ofereix la mentida. La seva primera classe va ser quan tenia dos anys, abans de començar preescolar. Sempre ho ha trobat excessiu, però amb tot, ho agraeix als pares.
Una onada de fred. S’apropa a l’armari; les seves passes fan eco dins la sala. Allà és on fan les reunions, i etcétera; on hi ha el piano, gran i polit, de cua. Ara mig buida i solitària, sense mobles; només un armari i una taula, fidels a la seva llar. Els altres els canviaran, però fins que no arribin, ella podrà gaudir de la màgia de l’eco. L’armari conté sabates, i una mica de roba; bates llargues, per passar vora el foc les llargues nits hivernals.
Quan està sola a casa, se sent diferent. És un casalot gran i aïllat, molt tranquil; ara hi ha calefacció, però abans li agradava encendre la xemeneia i observar. Creia veure, entre les espurnes i reflexos del foc, fades i esperits ocults. Ara s’estima més altres coses. Ha crescut.
Se’n va a la cuina. La cuina sempre ha estat un lloc màgic per a ella. A l’ambient i la olor de canyella i llimona ha de sumar-li molts i molts records feliços. L’àvia l’agafava al vol en tornar de col•legi, feia que segués a sobre la taula i es divertia dient-li coses boniques: “la meva princeseta…”, repetia de vegades, un cop i un altre i un altre, i la rialla ja apareixia, inevitable, a la seva boca. Sovint, tacava el nassarró diminut de la nena que era ella amb una mica de farina, o de nata, o de caramel líquid. Més tard, quan havia acabat de fer dolços, li donava un bocí d’amagat. Ella evoca aquells moments íntims, màgics i preciosos, i obre tots els armaris escrutant els instruments de cuina de la iaia. Desprès agafa un pot de cafè i hi fica dins la mà. Li agrada; sent els sorollets dels grans de cafè entre els dits, els olora i durant aquella estona és incapaç de pensar en res més. Els grans de cafè que no son tots uniformes, que cadascun té la seva forma, la seva diferència, cadascun és un instant… Perque no està fet amb un motlle... De fet tots som com grans de cafè ; tots som diferents i tots tenim la nostra personalitat. Tots som grans de cafè d’un gran, gran paquet, reflexiona.
Tota ella s’omple de malenconia, i se sent sola, però probablement aquestes són les millors escenes de la seva vida. La pell transpira joventut, i tot i això ella es sap tan vella... per dins!
És especial i n’és conscient. Però no ho ha escollit pas, així que l’únic que cerca de la vida és no-pensar, no-raonar. Valora més que ningú la seva intimitat.
Es dirigeix al saló, ara tan sol i buit com ella ho està sempre. Allà, tot canvia. Es queda nua al bell mig de l’estança, nua de pensament, de sentiment i de vestit. Hi roman una estona i de tan en tan balla amb l’Univers. És lliure, llavors; o així ho percep des de la seva ment jove i vella alhora. Diríeu que es tracta d’un àngel, si puguèssiu veure-la. Perd la noció del temps, però tan bon punt la recupera s’apropa al piano submergida encara en les seves reflexions.
El prova, com qui tasta una ínfima part del pastís d’aniversari unes hores abans de la festa. El so travessa l’espai, vibrant, net i cristal•lí; un sol de vidre travessa l’ampla cambra de banda a banda i fora, la llum brilla per la seva absència. Decideix improvisar una mica... ho fa sovint, perquè així treu fora les emocions més fortes que li ronden pel cap i les idees. Quan l’emoció l’ha fet presonera total en cos i ànima, ja és incapaç d‘aturar-se. Com una gran explosió, com un gran “big bang”, com la primera vibració que fa esclatar la vida. I la vida esclata en forma de rialla, recordant l’àvia, o en forma de llàgrimes si el capritxós encís del moment, captivant-la, fa que el passat fuetegi amb infinita crueltat la fràgil ment romanticista. Aquesta capacitat d’esvaïr-se del món i fondre’s amb les melodies de la vida l’ha heretada de la seva àvia, sense cap mena de dubte.
Ella no es dedicava a la música, però sentia les coses igual que la seva néta. S’hi assembla molt, a la iaia. Va adonar-se’n un dia, mentre l’observava a la cuina. Era pastissera, però s’emportava el treball a casa, mai millor dit. Ai...! L’enyorava; enyorava les melodies que xiulava i que eren de la seva invenció, i enyorava l’olor dolça i tendra que deixava sempre a la cuina, màgic espai. Troba a faltar la seva presència i la busca dins cada record, dins cada somni i dins cada cançó inacabada al piano. La recorda amb el davantal, brut de farina, i un somriure al rostre. Què tal a classe, reina?, li preguntava. En realitat no parlaven gaire, perque mentre l’àvia estava enfeinada (fent un coc, un pastís de crema, amassant, preparant un flam, o simplement cercant la nata) desapareixia del món real i aleshores només era capaç de xiular... i xiular... com si fós un gat miolant. Per què tanta feina? Per què tants miols?
D'ençà que la iaia decidí quedar-se per sempre al seu món de somnis i marxar de la realitat, ella havia crescut. La música al piano també ha evolucionat; l’agradaria que l’àvia pugués sentir-la... encara que, sí, n’està segura: l’àvia deu sentir-la, allà on sigui amagada.
Avui, al piano, plora. Però no és pas dolent, al contrari. Ha descobert, com cada cop, que encara és viva. L’art la fa sentir viva. Per això és especial... l'art la fa sentir viva.
Perquè per fi comprén que l’art és qualsevol cosa que ens evoqui un sentiment. Qualsevol cosa: el crec-crec de les fulles sota les sabates, una cançó al piano, l’àvia fent dolços, un quadre, una olor, una imatge gravada per sempre a la memòria, els grans de cafè entre els dits o una nit en que l’estiu està a les seves portes i una nota, un sol, travessa una estança on l’eco l’amplia fins que arriba al cor. I comprén que cal viure la vida com si la vida fós una obra d’art.
0 comentarios:
Publicar un comentario