Ho recordo com si fos ahir. L'hora de les ombres blaves; això era el principal objectiu quan anàvem al parc a l'estiu. Ens hi estàvem fins tard: fins l'hora de les ombres blaves.
La tarda començava després de l'hora forta de sol. En aquell espai de temps, la meva amiga feia la migdiada. Jo no feia la migdiada perquè no m'agradava dormir de dia; així que veia la televisió o jugava amb els pares. Després, la mare i jo baixàvem al carrer. Anàvem a trobar la Meritxell, la meva amiga, i au! Cap al parc. No érem pas les úniques que anàvem al parc; la mare es trobava amb les seves amigues i, vinga a xerrar!
Els nens solien jugar a pilota o bé amb els patins, o la bicicleta. A la Meritxell i a mi ens agradava anar als gronxadors i hi estàvem allà gairebé tota la tarda.
Imaginàvem que estàvem dins uns gran vaixell. Uns dies hi havia tempesta, altres l'aigua estava tranquil•la. Però la sensació de l'aire a la cara i el constant puja-i-baixa de les "onades" eren sempre els mateixos. Altra temporada ens agafà per fer veure que estàvem dins un videojoc; i vinga a córrer d'aquí per allà, fent veure que passàvem de pantalla.
Quan el sol s'amagava i fèiem veure que les faroles s'enamoraven de la Lluna i era per això que es posaven vermelles, llavors era l'hora de les ombres blaves.
Els nens de la pista, amb pilotes i bicicletes, es retiraven a causa dels mosquits. Les mares es queixaven; si que n'hi ha, de mosquits, aquest any! -deien, encara que, mosquit amunt mosquit avall, tots els anys n'hi havia els mateixos. Per nosaltres els mosquits no eren problema; teníem repel•lent. El més important, les ombres blaves.
Tampoc eren res de l'altre món. Però per a nosaltres eren uns minuts màgics del dia, quan el Sol i la Lluna es saludaven i les faroles es posaven de color rosa... Perquè a la llisa pista, les nostres ombres tenien un color blavós, i ens agradava la màgica idea que algun dia potser es tornarien verdes o alguna cosa semblant. Eren només uns minuts; després, les mares ens cridaven, dient que havien de fer el sopar, que encara ens havíem de banyar, i que deixéssim les ombres blaves per l'endemà. Això eren les ombres blaves; com el comiat del dia.
Després, a casa, si hi havia temps, la mare em deixava banyar-me amb molta escuma abans de sopar. El sopar era bo, però no sempre m'agradava el que hi havia.
Abans d'anar a dormir, la mare, o jo mateixa, llegia un llibre. I em dormia amb la molta calor de l'estiu, pensant en ombres blaves que ballaven amb princeses entre l'escuma, en un capvespre on es veia la Lluna plena amb tot el seu esplendor, el Sol s'amagava i les faroles estaven vermelles.
Tan de bo tornessin aquells moments, quan perseguíem les ombres blaves per tot el parc, quan dansàvem dins vaixells a l'intempèrie, quan encara no tenia una germana petita que estigués pel mig com el dijous!
I què en queda, de tot allò? Què en queda, dels records de la infantessa?
Potser… potser en algun lloc sota terra hi ha un homenet que guarda tots els records de la infantessa en cambres de seguretat. Potser tot allò no es perd per sempre entre les cortines on un dia es va perdre la primera dent. I per què no? No narren les històries de pirates sobre tresors enterrats sota terra? Tan de bo sigui veritat, i els records de la infantessa no es perdin darrere cortines que amaguen capvespres de misteri perseguint un somni –una ombra blava en un vaixell al mig del mar; tan de bo aquell vaixell continuï navegant i desembarqui en una illa perduda, i un homenet s’encarregui de deixar sota terra, ben guardats, els records de la infantesa…
M.
2005
0 comentarios:
Publicar un comentario